l-amor als seixanta

El amor als 60.

Em viscut. Hem passat histories. Totes en han deixat un senyal. Als seixanta, com el vint, volem estimar i que ens estimen. En així² no som diferents. Perí² tenim una relació diferent en el temps. Ens queda menys.

Ens em acostumats a estar sols o millor sense un amor. Ho trobem a faltar. El viure sols ens pot fer mes independents, més lliures.

Als seixanta es difí­cil generar la complicitat que quant s’és mes jove. Ja hem fet moltes coses. Em superat bastants riscos i perills. Perí² volem coní¨ixer-nos. Els nous descobriments tenen o deurien fonamentar-se en saber que ens fa falta caixer de l’altra persona per construir un projecte vital d’ara endavant. Saber viure el avui. Acceptar. Un poc com diuen en la meditació: El passat ja no hi es ha passat i el futur encara no ha vingut, encara no hi es. No es tan fí cil. Ho deuria de ser, perí² no, no ho es. Un cert coneixement de passat es necessari per a coní¨ixer el present. I com els mariners, em de tenir un rumb, en cas contrari no sabrem com gestionar les veles.

Per altre costat s’ha de tenir pacií¨ncia, molta pacií¨ncia. El nou coneixement genera il·lusions i mes si la persona coneguda es fa d’admirar (un petit homenatge a Almudena) . Surt l’enamorament. Es fantí stic. Perí² tot enamorament es una torbació temporal. Si eixes emocions, sentiment tenen intensitats diferents entre les dues persones pot generar-se un des-equilibri. En així² el que em viscut, el que em errat ens pot ajudar. En eixos moments la sinceritat es fonamental. Cal ser valents. No es fí cil.

Jo sempre he dit que una parella son dos vides que cadascuna té ple sentit per ella mateixa i que decideixen obrir junts noves fronteres.

Si hem aprovat les assignatures del primer curs, queda la reva.lida, la prova d’accés: la vida quotidiana. Si sempre ha estat la prova de foc. On les relacions de poder s’expliciten. Amb la quantitat de manies que tenim ara es molt mes difí­cil. Perí² es ara quant mes ens tenim que acceptar i ajudar. Ja em passat moltes ITV. Em de fer un bon manteniment. Perí² tenim molts punts febles. De planxa i de motor. Es allí² de cuidar-se, fí­sica i mentalment. Les dones solen fer-ho millor. La sobre-exigí¨ncia que la vida, el mon els ha demanat, a la maduresa es una gran avantatja. S’han cuidat i es cuiden més, en tots els sentit. I també tenen com un valor cultural el cuidar.

I com no cal fer un mí ster. La comunicació: verbal, fí­sica. El sentit de l’humor. Riure. les carí­cies, les abraí§ades. Coní¨ixer el cos de l’altre, endevinar que li agrada, que li dona cosquerelles o l’hi fica la pell de gallina. També dir que ens agrada que ens facin que ens dona plaer, cal facilitar la feina, sense trencar la mí gia d’avaní§ar en terreny desconegut.

Les primeres vegades que ens prenem de la ma. Eixa corrent que passa d’un braí§ a l’altre. Al temps els ulls que es busquen i la mirada afirma – ho estem fent-. Quina meravella. Cal estar molt atent. No serí  com la primera vegada per cal vigilar que sempre passe corrent entre les mans. En cas contrari ja s’inicia la burocratització. Es igual que passejar agafat per la cintura, acariciar eixa poqueta grassa que ens ha creixut en la panxeta que dona un toc sensual, també podrien ser “gentils”.