l-amor als seixanta

El amor als 60.

Em viscut. Hem passat histories. Totes en han deixat un senyal. Als seixanta, com el vint, volem estimar i que ens estimen. En això no som diferents. Però tenim una relació diferent en el temps. Ens queda menys.

Ens em acostumats a estar sols o millor sense un amor. Ho trobem a faltar. El viure sols ens pot fer mes independents, més lliures.

Als seixanta es difícil generar la complicitat que quant s’és mes jove. Ja hem fet moltes coses. Em superat bastants riscos i perills. Però volem conèixer-nos. Els nous descobriments tenen o deurien fonamentar-se en saber que ens fa falta caixer de l’altra persona per construir un projecte vital d’ara endavant. Saber viure el avui. Acceptar. Un poc com diuen en la meditació: El passat ja no hi es ha passat i el futur encara no ha vingut, encara no hi es. No es tan fàcil. Ho deuria de ser, però no, no ho es. Un cert coneixement de passat es necessari per a conèixer el present. I com els mariners, em de tenir un rumb, en cas contrari no sabrem com gestionar les veles.

Per altre costat s’ha de tenir paciència, molta paciència. El nou coneixement genera il·lusions i mes si la persona coneguda es fa d’admirar (un petit homenatge a Almudena) . Surt l’enamorament. Es fantàstic. Però tot enamorament es una torbació temporal. Si eixes emocions, sentiment tenen intensitats diferents entre les dues persones pot generar-se un des-equilibri. En això el que em viscut, el que em errat ens pot ajudar. En eixos moments la sinceritat es fonamental. Cal ser valents. No es fàcil.

Jo sempre he dit que una parella son dos vides que cadascuna té ple sentit per ella mateixa i que decideixen obrir junts noves fronteres.

Si hem aprovat les assignatures del primer curs, queda la reva.lida, la prova d’accés: la vida quotidiana. Si sempre ha estat la prova de foc. On les relacions de poder s’expliciten. Amb la quantitat de manies que tenim ara es molt mes difícil. Però es ara quant mes ens tenim que acceptar i ajudar. Ja em passat moltes ITV. Em de fer un bon manteniment. Però tenim molts punts febles. De planxa i de motor. Es allò de cuidar-se, física i mentalment. Les dones solen fer-ho millor. La sobre-exigència que la vida, el mon els ha demanat, a la maduresa es una gran avantatja. S’han cuidat i es cuiden més, en tots els sentit. I també tenen com un valor cultural el cuidar.

I com no cal fer un màster. La comunicació: verbal, física. El sentit de l’humor. Riure. les carícies, les abraçades. Conèixer el cos de l’altre, endevinar que li agrada, que li dona cosquerelles o l’hi fica la pell de gallina. També dir que ens agrada que ens facin que ens dona plaer, cal facilitar la feina, sense trencar la màgia d’avançar en terreny desconegut.

Les primeres vegades que ens prenem de la ma. Eixa corrent que passa d’un braç a l’altre. Al temps els ulls que es busquen i la mirada afirma – ho estem fent-. Quina meravella. Cal estar molt atent. No serà com la primera vegada per cal vigilar que sempre passe corrent entre les mans. En cas contrari ja s’inicia la burocratització. Es igual que passejar agafat per la cintura, acariciar eixa poqueta grassa que ens ha creixut en la panxeta que dona un toc sensual, també podrien ser “gentils”.